Joan Vilarrubias sentia fascinació per l’ésser humà, per les seves obres, pels seus sentiments, per aquells anònims que s’imposen a la nostra memòria a través dels objectes que van estimar o darrere d’aquelles portes i finestrals on viuen passions ignorades, felicitats i, de vegades, drames.
Però ja les obres humanes mostren les arrugues de la seva edat i revelen una ànima atemporal i difusa que les ennobleix. Les mirades d’aquells éssers es fan intenses i ens interpel·len.